ADG

Restringidos, remunerados y profesionales

Ph: Carolina Sainz

Com i per què es fa un concurs?
Les convocatòries de concursos entre dissenyadors per part d'entitats o institucions públiques busquen resoldre una necessitat concreta, com la creació de la imatge d'un esdeveniment, una imatge corporativa, etc. A pesar que aquests concursos suposen un esforç a l'hora de plantejar un bon briefing que s'ajusti a la problemàtica, també semblen reduir al mínim la incertesa de si s'obtindran bones propostes entre les quals triar. El concurs, sobre el paper, és un sistema que principalment permet visualitzar solucions diverses i que pot permetre que el convocant ampliï el seu ventall de proveïdors coneguts obtenint un producte “millor” al que no hagués arribat d'una altra forma. Alhora, els concursos són un sistema de contractació de major qualitat i transparència democràtica, amb el que la mateixa convocatòria pot esdevenir un esdeveniment públic que dóna rellevància no tant al dissenyador com al convocant, fins i tot al tema del concurs, com seria el cas d'un concurs de cartells per a una festa popular, on la mateixa convocatòria participa de l'esperit de l'acte.
No obstant això, per beneficiar-se de tots els avantatges adscrits a la metodologia no n'hi ha prou amb convocar un concurs, sinó que ha de convocar-se bé. Desgraciadament, en massa ocasions, ens trobem amb convocatòries de concursos oberts a qualsevol persona interessada a participar, en els quals no es remunera la participació i només es premia al guanyador.
 

Ph: Carolina Sainz

Per què no han de fer-se concursos oberts?
En els concursos oberts no acostuma a haver-hi contacte directe entre els convocants i els participants. Es publiquen unes bases i tot aquell que vol participar s'ajusta a unes condicions tècniques sense més informació. Això, sovint, pot portar a malentesos sobre la naturalesa de l'encàrrec o que no es pugui obtenir informació detalladament. Atès que no hi ha diàleg amb els convocats i que hi haurà moltes solucions a escollir, tendim a creure que entre les solucions presentades al final “algú donarà en el clau”. A més, un concurs obert significa que moltes vegades el convocant no es planteja a fons el problema a resoldre, quins són els requeriments exactes, i omet explicacions sobre l'entorn de la problemàtica.
Generalment, en un concurs obert hi haurà més participació que en un concurs restringit. Però una major participació no garanteix més qualitat i, de fet, sovint succeeix el contrari: no participen molts dissenyadors professionals. l ser una disciplina relativament nova, el disseny gràfic, per a molta gent, és encara una cosa relacionada amb l'enginy, l'ocurrència o el bon gust. Els concursos oberts perpetuen la idea del disseny com una cosa meritòria, com si aquestes convocatòries fossin un concurs de talents artístics, en lloc de parar esment al plantejament del problema (que molt sovint significa també començar a resoldre part del problema) i el procés.
En un concurs obert es fa treballar a molta gent sense remuneració alguna per obtenir una sola solució que es paga, cosa que no es fa amb altres professions. Per què els dissenyadors hem de treballar sense remuneració? Per què no ho fan els advocats, per exemple? Tampoc serveix de molt demanar “solament un cert nivell de presentació” com per exemple esbossos o unes idees bàsiques. És precisament aquesta part del procés la més difícil de resoldre, i generalment la més important.
En moltes ocasions, en acabar el procés del concurs, el convocant fa una exposició de les propostes o bé una publicació. Encara que generalment es fa només amb la intenció de mostrar els diferents processos i, de pas, “promocionar el disseny”, és clar que, amb més o menys bona voluntat, la qual cosa únicament s'aconsegueix és presentar al convocant com un mecenes, i no promoure el disseny.

L'alternativa als concursos oberts:
L'alternativa als concursos oberts i no retribuïts són els concursos remunerats que, naturalment, han de ser restringits a professionals. En un concurs d'aquest tipus primer es fa una convocatòria de portfolis per acreditar la professionalitat dels candidats.
Si bé és cert que els concursos públics podrien ser una bona oportunitat perquè dissenyadors joves o no suficientment coneguts poguessin arribar a realitzar encàrrecs importants i visibles, la finalitat última dels concursos no és donar oportunitats, sinó obtenir solucions on triar. No obstant això, fitant les directrius dels portfolis a presentar, pot fomentar-se la participació de dissenyadors novells i desacomplexar-los a l'hora de presentar el seu treball enfront de candidats amb molta més trajectòria. N'hi ha prou amb limitar els treballs a presentar en els últims 3 o 5 anys per donar cabuda a tots.
D'aquests portfolis, i després de ser valorats pel client i experts independents del sector, deuen sortir els candidats a elaborar una proposta concreta a la problemàtica plantejada en l'objecte del concurs. I aquests candidats seran remunerats per l'elaboració d'aquesta proposta, per la qual disposaran d'un període de temps raonable. Així, no es fa treballar als dissenyadors de forma gratuïta, se'ls paga per les seves propostes, es duguin a terme o no. Fàcilment aquestes propostes, si són remunerades, s'elaboraran amb més interès i no “provant a veure què passa” com pot passar en un concurs obert. També es dóna el cas en el qual el convocant acostuma a valorar més allò que ha pagat, i això es pot traduir en un judici més atent.
Sigui com sigui, és imprescindible que tot concurs sigui regit per unes bases que fixin les regles del joc, que ajudin a definir el projecte per part de l'entitat convocant i que protegeixin al professional de possibles irregularitats.

 

Ph: Carolina Sainz

ADG-FAD defensa que les bases d'un concurs de disseny haurien de contemplar, com a mínim, els següents punts:
— Definició d'un objectiu: el projecte específic o l'objecte a dissenyar (per exemple un cartell, una marca, un embalatge, etc.)
— Definició d'una finalitat: quin ús es donarà de la peça creada pel dissenyador (per exemple comunicar un esdeveniment, promocionar una marca, etc.)
— Requisits: explicació de les característiques del projecte, aplicacions, condicions tècniques, etc.
— Definició dels participants: a qui es convoca (si és un concurs obert només a estudiants, un concurs restringit a un llistat de professionals, etc.)
— Composició del jurat: el participant té dret a saber qui jutjarà el seu treball, quin és la seva professió i amb quin criteri es valorarà. Des de ADG-FAD recomanem que com a mínim la meitat dels membres del jurat siguin dissenyadors gràfics en actiu.
— Remuneracions: han de concretar-se les remuneracions per a finalistes i adjudicatari i si el fet de ser premiat comporta alguna obligació (per exemple participar en actes públics, etc.). També és convenient especificar si el concurs pot declarar-se desert o no.
— Drets d'autor: el convocant ha d'establir de forma clara les condicions de l'adquisició dels drets d'explotació.

ADG-FAD recomana a més els següents procediments:
— Plantilles base pels portfolis a presentar
— Presentació del briefing als finalistes: en persona en una reunió de tots els candidats amb el client perquè puguin plantejar-se totes les preguntes que siguin necessàries i la informació es comparteixi a tots per igual.
— Presentació de les propostes: cada candidat ha de poder presentar la seva proposta en viu davant del jurat. Poden establir-se uns temps màxims de presentació i destinar els minuts finals al fet que el jurat pugui fer preguntes sobre el que ha vist.

A l’ADG-FAD creiem que per participar en un concurs és necessari que compleixi les característiques fins a aquí exposades i anima a no acceptar participar en segons quin tipus de concursos que perjudiquin al col·lectiu professional o desmereixin la disciplina i la professió. Però, en tot cas, volem deixar clar que és responsabilitat de cada dissenyador –estudiant, principiant o ja establert com a professional- considerar si ha de presentar-se a concursos, siguin quines siguin les condicions.

 

Notícies relacionades