Laus

La Casa Encendida

Institució reconeguda amb el Laus Empreses i Entitats 2019

© La Casa Encendida

El carrer arriba fins al pati, entra per l'escala, omple les sales i puja al terrat. La Casa Encendida és el centre cultural que demostra per a què ha de servir un centre cultural. I com al carrer, a La Casa Encendida hi ha espai per a les preguntes i les veritats, per a les veus i el silenci, per al conflicte i per a la festa.

La junta de l’ADG-FAD concedeix el premi Laus Empreses i Entitats a aquelles empreses i entitats que sobresurten per la seva llarga, fructífera i inspiradora relació amb el disseny gràfic i la comunicació visual. Una relació que fomenta el bon ús del disseny, impulsa l'èxit de les organitzacions, contribueix al desenvolupament de la societat i millora la qualitat de vida de les persones.

El Laus a Empreses i Entitats aquest any és per al centre cultural La Casa Encendida, de Madrid. Nascuda el 2002 i dirigida inicialment per José Guirao —qui, en el moment d'escriure aquestes paraules, és ministre de Cultura—, La Casa Encendida ha destacat sempre per una vocació d'obertura, d'experimentació, de relació i de millora social.

Conversant amb la seva responsable actual, Lucía Casani i la seva mà dreta Mónica Carroquino descobrim el poder de la diversitat, les maneres de fer col·lectives, la barreja de llenguatges i la relació fructífera entre l'activitat cultural i el disseny i la comunicació. Entre moltes altres coses que fan de "La Casa" una casa oberta a totes les idees i propostes. Un model a seguir.

© La Casa Encendida

Albert Martínez López-Amor: Centre d'art, punt de trobada, plataforma creativa... Què és La Casa Encendida?
Lucía Casani: Es podria definir pel que pretenem, que és reflexionar sobre el món que ens envolta i entendre el present a través de l'art i la cultura, l'educació i l'acció social i mediambiental.

A: Un present que és canviant, fragmentat i divers.
LC: Per això ho tractem des de la hibridació i els marges, experimentant, plantejant preguntes i barrejant idees, llenguatges i suports. Programem més de 1200 activitats anuals basades en aquest model transversal i hem comprovat que l'amplitud de mires sempre suma i que el treball col·lectiu ens enriqueix.

A: Us ho hauran preguntat milers de vegades però, d'on sorgeix el nom?
LC: El procés de naming es va encarregar a l’agència El Nombre de las Cosas, de Fernando Beltrán. Inicialment es va plantejar el nom de la “La Casa de Empeños”, que era un joc de paraules i un homenatge al passat de l'edifici. Finalment, es va arribar a La Casa Encendida, frase extreta d'un poema de Luis Rosales.
Va ser un gran encert, és poètic, és molt madrileny i connota idees molt positives. Ens ha anat molt bé.

A: Explica'ns sobre la identitat visual de la marca. Quina rellevància té i com la useu?
LC: La Casa Encendida es va estrenar amb una identitat gràfica molt definida, dissenyada per Marc Panero, de Base, que va resultar molt important per a destacar des del principi i llançar un missatge de "aquí estem". Els seus diferents elements componien un conjunt fort i clar: el quadrat verd que imitava la pantalla dels mòbils de l'època, la tipografia ignífuga pixelada, un aire tecnològic... Tot això comunicava novetat i alhora deixava molt d'espai per a l'obertura. El que hi havia darrera de la identitat reflectia la pluralitat de continguts i la diversitat de col·laboracions i projectes.

 

© La Casa Encendida

A: Com ha evolucionat?
LC: Ha sabut mantenir un segell visual que s'identifica bé i al mateix temps ha permès incorporar més llibertat i una major diversitat. En aquesta evolució hem comptat amb la mirada i l'assessorament de José Duarte, dissenyador que porta treballant molts anys amb La Casa Encendida, des de Base als inicis i més tard de manera independent. Moltes vegades la comunicació de les activitats construeix una identitat pròpia sense haver d'estar estrictament supeditada a la corporativa. És com tenir una identitat feta de moltes identitats, una cosa molt actual.

A: Amb quins altres dissenyadors heu treballat i treballeu ara?
LC: Són molts, amb els anys hem apostat cada vegada més per la diversitat de col·laboracions, cosa que reflecteix la vocació de plataforma oberta i flexible que comentava abans, capaç d'incorporar sempre coses noves. Ens interessa mantenir els senyals d'identitat i portar a la comunicació altres visions. Molts dissenyadors com Ricardo Juárez, José Duarte, Futuro Studio, Jaime Narváez, Ferrán el Otro, Barriobajero Studio, Las Lindas Pobres, Javi al cuadrado, Marc Armand, Roberto Vidal, e ilustradores como Emo Diaz, Olga de Dios, Juan Casaramona, Antonio Ladrillo, Cachete Jack, Nuria Just, han crescut amb nosaltres.

A: Què busqueu amb el disseny de les publicacions?
Mireia Carroquino: D'alguna manera, deixar-nos anar una mica. Es tracta de provar nous llenguatges visuals i nous dissenyadors. Si tenim un discurs d’allò divers i l'accessible, el disseny ha d'anar en línia i fugir de normes rígides. A més, és una via perquè l'activitat en qüestió adquireixi una altra dimensió.
 

© La Casa Encendida

A: El disseny com a part de la proposta, no només com el marc de la seva comunicació.
MC: Sí, la idea és utilitzar els nostres suports de comunicació no només per explicar els qui som i que fem sinó com una altra plataforma per a mostrar el treball de dissenyadors i artistes. Som conscients que la comunicació passa per un fenomen de dissolució i fluïdesa. El digital és fluït, per naturalesa. En aquesta pèrdua d'identitat que ocorre en el món digital, el sentit canvia i acaba per diluir-se. Nosaltres volem treballar amb això també, aprofitar-ho, usar-ho com una eina creativa.

A: Libros Mutantes, Puchi Awards, Darth Vaders y Princesas... D'on neixen aquests títols tan iconoclastes que us caracteritzen?
MC: Volem treure del programa el pes del solemne. La programació no és lleugera, però els noms, sí. Per què no? És una manera de fer els continguts més accessibles. Una vegada t'has endinsat, aquí tens un discurs fort. La lleugeresa dels noms també és sentit de l'humor, que en fa falta al món de la cultura.

A: Què fa interessant un projecte?
MC: La interdisciplinarietat i l'experimentació. En el sector de la cultura el discurs de l'interdisciplinari està molt arrelat, però moltes vegades els públics estan tan especialitzats en un àmbit que miren amb desconfiança altres disciplines. A La Casa ens atreu l'encreuament: convidar a convidats inesperats, buscar llenguatges híbrids. A vegades les coses s'han de forçar.
 

© La Casa Encendida

A: Quines altres coses reivindiqueu?
MC: La proximitat, la pell, el contacte. També el gaudir. Intentem descodificar per a treure el pes d’allò institucional. I deixar-se portar per l'experiència.

A: Com veus la cultura a Madrid i en tot el país?
LC: En general encara arrosseguem el fenomen d'abans de la crisi, quan van sorgir tants centres d'art sense línies de programació ni una proposta de generació de públics. El més important és generar xarxes, tant de programadors com de públics. I avançar en una descentralització cultural que, com tot, té molt a veure amb la col·laboració i els teixits locals.
Respecte a Madrid, crec que està en un moment cultural apassionant, amb un munt de gent, col·lectius i també institucions fent coses interessants.
També sembla que Madrid s'ha posat les piles en disseny gràfic, especialment en la dimensió pública. Ha estat gratificant veure que l'ajuntament va començar a usar en l'última etapa una comunicació gràfica ben feta.
En aquest sentit, La Casa Encendida ha estat pionera a tractar amb gràcia el disseny i a obrir les portes a nous grafistes que després han començat a treballar amb l'administració local. Efectivament hi ha un canvi i em sembla molt positiu. A veure quant dura.

Què faries si disposéssiu de més recursos?
MC:
Jo ampliaria La Casa Encendida per a poder tenir un espai de residències, com a suport a la creació. Estem satisfetes a nivell de programació, però encara hi ha molt a fer. Invertiria en espais per a la creació, aportaria recursos i donaria suport als creadors, siguin de l'edat que siguin, i també a pensadors, gestors, educadors. És important generar espais per a pensar, per a trobar-se, per a intercanviar, sense objectius ni resultats, on la producció no sigui una prioritat. Crec que és important parar i crec que les institucions hauríem de trobar fórmules per a reivindicar aquest “deixar de fer” per a “estar més presents”.

 

Notícies relacionades